Francesc Xavier Llorens i Barba: cultura i política a la Catalunya del segle XIX

• Main Author: Villagrasa, Fèlix, 1964-
• Other Authors: Casassas, Jordi, 1948-
• Format: Doctoral Thesis
• Language: Catalan
• Published: Universitat de Barcelona 2006
• Subjects: Ciències Humanes i Socials; 14 - Sistemes i punts de vista filosòfics; 929 - Biografies
• Online Access: http://hdl.handle.net/10803/1989; http://nbn-resolving.de/urn:isbn:8468996033

En el marc de la Catalunya de mitjans segle XIX la recuperació de la universitat barcelonina permet, a l'emergent burgesia catalana, establir un programa de recuperació dels estudis superiors enfaixats per les normatives restrictives dels governs liberals, moderats i progressistes, que mantenen una orientació centralista de la instrucció pública, i de la resta d'instruments polítics. En aquesta conjuntura comença la labor docent del vilafranquí Francesc Xavier (ó Xavier) Llorens i Barba, que va guanyar primer la càtedra de l'Institut, i després la de Filosofia i la seva història a la Facultat de Filosofia. Llorens es mantingué sempre en l'estricta observància de la seva missió professional: formar el jovent universitari en els coneixements de la filosofia -sobretot l'escocesa del sentit comú-, però també en els aspectes ètics i morals, despertant el que per Llorens era el quid de la Filosofia, la consciència. Això queda emmarcat en el context universitari en què es mogué, detallant les principals lleis i reformes que afectaven la vida universitària catalana i espanyola, impulsades des dels governs durant els llargs anys de poder moderat.Veiem també quines seran les persones, totes elles vinculades amb la Renaixença, que més tractarà el nostre filòsof: Manuel i Pau Milà i Fontanals, Joan Mañé i Flaquer, Marià Aguiló, Josep Maria Quadrado i Joaquim Roca i Cornet entre altres. Tots ells arrenglerats amb el moviment liberal conservador català, molt vinculat a l'Església catòlica, que intentaran, d'una banda, preservar la cultura tradicional relacionada amb la religió, però de l'altra, procurant que el catolicisme aconsegueixi una certa modernització per tal de facilitar la seva continuitat en una societat que basculava cada cop més cap al materialisme i, com a mínim, l'agnosticisme. Més endavant incloem una anàlisi general de la filosofia europea del segle XIX i precedents, cap a la concreció més precisa en el pensament divulgat per Llorens i Barba, a través de les diverses recopilacions d'apunts. Els apunts de Llorens van ser objecte de polèmica anys després de la seva mort perquè es va dilatar molt la seva edició definitiva. Alguns acusaven la Universitat de tenir-los obstaculitzats perquè el corrent tomista dominant en aquesta institució des de finals del XIX no volia donar a conèixer l'admiració que el mestre sentia per Kant. El que aportem com a novetat són els apunts de Lluís Àlvarez, alumne de Llorens, on en els preliminars del curs parlava dels conceptes estat i nació, identificant aquest darrer amb l'existència d'una llengua pròpia, cosa que ja en 1855, en ple Bienni, podia donar arguments als intel·lectuals implicats amb el catalanisme cultural.L'obra més destacada de Llorens en vida va ser el discurs inaugural del curs 1854-1855 a la Universitat de Barcelona, també, com veiem, en ple Bienni Progressista. És una obra densa, acadèmica, que pot tenir diverses lectures, en la qual Llorens condensà part del seu pensament que, d'altra banda, no deixà ampliat en cap més text. Es coneix un discurs sobre la figura del seu mestre (i mestre de tota la seva generació) Ramon Martí d'Eixalà, pronunciat a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, però que es troba desaparegut. En el discurs inaugural Llorens es refereix al desenvolupament de la filosofia en els pobles. Aquests haurien d'estar atents més al seu potencial intern que a les influències estrangeres, no fixar-se tant en les novetats vingudes de l'exterior i conrear el propi esforç. Llorens, persona escoltada i respectada pels seus contemporanis, solament aspirava a influir en els deixebles. Dos dels seus deixebles més destacats, en l'àmbit espaial català i espanyol, van ser Josep Torras i Bages i Marcelino Menéndez Pelayo.