La identitat moral: la gènesi de la idea d'humanitat

• Main Author: Obiols i Solà, M. Dolors
• Other Authors: Camps, Victòria
• Format: Doctoral Thesis
• Language: Catalan
• Published: Universitat Autònoma de Barcelona 2002
• Subjects: Identitat; Humanitat; Moral; Ciències Humanes; 17
• Online Access: http://hdl.handle.net/10803/5157; http://nbn-resolving.de/urn:isbn:846882500X

La línia temàtica que ocupa el contingut fonamental d'aquesta tesi és la presentació de les visions més significatives en materia de identitat moral, i que podem discernir en el fil de la història de las idees. En la retrospectiva històrica que he desenvolupat he volgut mostrar l'evolució del concepte d'humanitat. La reconstrucció d'aquesta idea ha estat possible a través de la recuperació de tres paradigmes conceptuals: la visió del món grec, que s'expressa a través del moment aristotèlic; la visió cristiana, a través del pensament de sant Agustí; i el periode il·lustrat des de la filosofia de Kant. La clau interpretativa utilizada para abordar el pensament dels autors esmentats constitueix un enfoc analític adreçat als conceptes rellevants que composen els seus respectius discursos; tant pel què fa a l'antropologia filosòfica, com al pensament moral i social. A partir d'aquest tipus d'anàlisi ha estat possible el reestabliment del nexe, siempre subjacent, entre la teoria antropològica, i la filosofia moral i social. Per la qual cosa, els diferents conceptes de natura humana, que se'ns descobreixen a través del viatge per les fases claus de la història de la filosofia, mantenen un vincle molt estret amb els valors que prescriuen el marc de la legitimitat moral. Aquest retrat antropològic és, a la vegada, concordant amb els elements que defineixen el fonament d'allò que anomenem social en cada periode històric. La reflexió sobre l'estructura de l'esser humà, entesa com a indissociable del pensament sobre l'acción mora i també del pensament sobre la natura de les relaciones sociales, és el que m'ha permès dilucidar la gènesi i l'evolució en el contingut conceptual de la idea d'humanitat. Aristòtil va comprendre constitutivament a l'ésser humà des de l'ontologia de l'ésser natural, des d'aquesta premisa, l'ésser humà és essencialment natura. Quan des de el paradigme aristòtelic la humanitat s'ha pensat com a natura, el seu contingut s'ha explicat en termes de gènere. El gènere es defineix per una qualitat essencial que és l'intel·lecte. Així, per Aristòtil som humans en la mesura que ens reconeixem en el gènere. Aquest reconeixement significa justament retrobar-se en la vida de l'intel·lecte. La vida humana entesa des de l'exercici de l'intel·lecte posseix uns valors concordants: l'amistat, la justícia i la prudència. Aquests valors, als quals Aristòtil anomena virtuts, fan possible que el vincle social es fonamenti en una mateixa forma de vida i en un projecte comú d'existència. La fórmula de reconeixement pels humans que planteja el paradigme aristotèlic condueix a una comunitat de natura. Sant Agustí va comprendre constitutivament a l'ésser humà des de l'ontologia de l'ésser personal. Quan des del paradigme agustinià l'humanitat s'ha pensat com a persona el contingut d'aquesta humanitat s'ha explicat en termes de condició. En aquest cas el reconeixement del caràcter de l'ésser humà es produeix pel retrobament en una situació paral·lela respecte a un principi creador. Tal situació consisteix a tenir el mateix grau de proximitat en l'estatus per part dels ésssers creats i respecte el principi creador. A diferència del gènere aristotèlic la condició agustiniana remet a la singularitat de l'existència. En aquest cas la voluntat és l'atribut dels humans com a éssers creats. La vida humana entesa des de l'exercici de la voluntat posseix també un valor concordant que es la gratuïtat. Aquest valor, que sant Agustí li atribueix a la vegada un sentit ontològic i moral és el fonament de la concepció agàpica de l'amor. El fonament de la teoría social agustiniana és justament el contingut de l'amor quan es defineix com a inclinació indiscriminada i il·limitada. Finalment, en l'últim paradigme que correspon al moment de la filosofia kantiana es compren a l'ésser humà des de l'ontologia de l'ésser subjecte. La humanitat del subjecte s'ha explicat en termes d'autonomia. La vida del individu autònom es desenvolupa des de l'anomenada raó pràctica. La vida humana entesa com a individualitat té com a atribut fonamental aquesta raó pràctica. El exercici de la raó pràctica es correspon a la autonomia individual de la misma forma que l'exercici de la voluntat es corresponia a la condició en el pensament de sant Agustí, i l'intel·lecte es corresponia al gènere en la filosofia Aristòtelica. He mostrat en aquesta tesi que el pensament de cadascun dels autors esmentats constitueix respectivament, un paradigme conceptual. Es tracta, tant en el model aristotèlic, com en l'agustinià, com en el mateix model kantià de discursos sobre la realitat de l'ésser humà en el quals conflueixen els pressupòsits antropològics, ètics i socials. El repàs per la coherència en els resultats en aquestes tres formes de pensament constitueix la única fórmula que ens permet, avui, reelaborar una definició dels continguts que conformen el caràcter moral de la nostra humanitat. === The thematic line comprising the basic content of this thesis is the exposition of the principal views in respect of moral identity to be found running through the history of thought. The historical retrospection that I have set out here shows the development of a concept of humanity whose reconstruction has been possible through the recovery of three conceptual paradigms: the view of the Greek world, as expressed through the moment of Aristotle, the Christian view, through the thought of Saint Augustine, and the Enlightenment, as seen in the philosophy of Kant.The interpretive key used to examine the thought of these authors constitutes an analytical approach focusing on the pertinent concepts comprising their respective discourses, both in respect of philosophical anthropology and of moral and social thought. On the basis of this type of approach, it has been possible to re-establish the consistently underlying nexus between anthropological theory and moral and social philosophy. Thus, the different concepts of human nature, revealed in the key periods of the history of philosophy, are seen to be linked closely to the values that prescribe the framework of moral legitimacy. This anthropological view is, in turn, in agreement with the defining elements of social issues in each historical period. Reflection on the structure of human beings, seen as being inseparable from thought on moral action and thought on the nature of social relationships, makes it possible to clarify the origin and evolution of the conceptual content of the idea of humanity.Aristotle understood human beings constitutively on the basis of the ontology of the natural being, taking human beings as essentially nature. Where the Aristotelian paradigm has been applied and humanity thought of as nature, its content has been explained in terms of genus. The genus is defined by an essential quality, namely the intellect. Thus, in Aristotle's view, we are humans insofar as we recognise ourselves in the genus. This recognition signifies a re-encounter in the life of the intellect. On the basis of exercise of the intellect, human life has concordant values: fellowship, justice and prudence. These values, recognised by Aristotle as virtues, permit the existence of a social bond based on a common form of life and a common aspiration to existence. The formula of recognition for human beings set out by the Aristotelian paradigm leads to a commonality of nature.Saint Augustine understood human beings constitutively on the basis of the ontology of the personal being. Where the Augustinian paradigm has been applied and humanity thought of as personal, its content has been explained in terms of condition. In this case recognition of the character of human beings is produced by the re-encounter in a parallel situation in respect of a creator principle. This situation consists of proximity in the status of created being. Unlike the Aristotelian genus, the Augustinian condition refers back to the singularity of existence. In this case, will is the attribute of humans as created beings. Human life understood on the basis of the exercise of will also has a concordant value in gratuitousness. This value, to which Augustine in turn attributes an ontological and moral sense, is the basis of the concept of love as agape. The foundation of Augustine's social theory is precisely the content of love when defined as an indiscriminate and unlimited inclination.Lastly, in the final paradigm, corresponding to the moment of Kantian philosophy, human beings are understood on the basis of the ontology of the subject being. The humanity of the subject has had to be explained in terms of autonomy. The life of the autonomous individual is developed on the basis of what is known as practical reason. Human life understood as individuality has practical reason as its fundamental attribute. The exercise of practical reason corresponds to individual autonomy, just as the exercise of will corresponds to condition in Saint Augustine and intellect corresponds to genus in Aristotle.I have shown in this thesis that the thought of each of these authors constitutes, respectively, a conceptual paradigm. What is found, in the Aristotelian model, the Augustinian model and the Kantian model as well, is a discourse on the reality of human beings in which anthropological, ethical and social suppositions are combined. The review of the coherence of these three forms of thought constitutes the only formula available to us today that will allow a redefinition of the contents making up the moral character of our humanity.