Educació bilingüe a la Comunitat Valenciana: èxits i fracassos

• Main Author: Manuel Triano López
• Format: Article
• Language: Aragonese
• Published: Escola d'Administració Pública de Catalunya 2000-12-01
• Series: Revista de Llengua i Dret - Journal of Language and Law
• Online Access: http://revistes.eapc.gencat.cat/index.php/rld/article/view/352
• ISSN: 0212-5056; 2013-1453

L’ensenyament en valencià a la Comunitat Valenciana ha augmentat des de l’aprovació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià (1983), però encara hi ha molts problemes que dificulten el compliment de la legislació vigent. Els indicadors de coneixement de l’idioma (parlar i llegir) han augmentat, i les últimes enquestes indiquen que un 82% de valencianoparlants ha après l’idioma a l’escola. L’educació primària i secundària bilingüe, en quatre modalitats diferents, es concentra en els centres públics i més a la província de Castelló (84%) que a València o a Alacant. Els centres privats i de prestigi només ensenyen en castellà. A secundària només un 9% de l’ensenyament és bilingüe. La causa és bàsicament la manca de professorat capacitat per ensenyar en valencià. El Govern valencià no exigeix el coneixement del valencià per atorgar places de professorat; la Llei del 1983 preveu una moratòria fins al 2005 per a l’acreditació de coneixement de l’idioma, i fins al 2011 en les zones de parla castellana, on l’ensenyament del valencià es preveu més lent i no obligatori. La manca de professorat, la lentitud en l’aplicació de la legislació, la manca de materials escolars en valencià i les discussions entorn de la unitat del català –no reconeguda pel  Govern valencià- són factors que dificulten l’ensenyament en valencià a l’escola. A l’àmbit universitari s’ha produït un augment de la demanda d’ensenyament en valencià en els darrers deu anys (1990, 12'5%; 1998-99, 25'8%). La manca de professorat en dificulta l’oferta. Hi ha una pugna entre la Universitat de València, que vol exigir el coneixement del valencià al professorat, i la Generalitat Valenciana, que no és partidària de l’obligatorietat per raons legals.