| Summary: | Abordem diferents maneres en què el teatre de començaments de la dècada del 2000 va assumir i va expressar les condicions de debilitament i precarització social que va deixar com a conseqüència la crisi de 2001 a Argentina. La metaforització poètica de les deixalles, la recuperació i resignificació de les restes del passat (objectes, imatges, testimonis, discursos) proposen una reflexió sobre determinades problemàtiques socials i polítiques amb vista a reconstruir la nostra memòria històrica i la nostra identitat. Lluny del nihilisme de la “fi del social” (Baudrillard), del buidament de certa retòrica desideologitzada del postmodernisme, el teatre va buscar assumir la seva potència dissident, reforçant el seu sentit social i polític.
|
|---|
