| Summary: | Al llarg del segle XX, el cinema i les pedagogies crítiques han compartit, de maneres molt diferents, eixos discursius i pràctics que manifestaven la constitució d'una esfera pública alternativa, destinada a l'emancipació social i a l'exercici d'una democràcia radical. L'«art de saber veure», teoritzat per Manuel B. Cossío l'any 1879 i practicat per la secció cinematogràfica de Las Misiones Pedagógicas entre l'any 1931 i l'any 1936, va ser epítom d'aquest terreny abonat per ambdues vessants, en el qual la sala de projecció es convertia en una escola, i la mirada i les paraules, eren eines d'un aprenentatge autònom.
Tanmateix, l'educadora feminista Elizabeth Ellsworth (2005) qüestionaria a finals de segle aquestes pretensions –principalment la confiança en el diàleg comunicatiu– mitjançant la «lectura a través» del concepte fílmic de «mode de direccionalitat»: ni una pel·lícula ni el currículum aconsegueixen conèixer les múltiples posicions del seu públic o alumnat i, per tant, el seu poder és sempre paradoxal. Indeterminat pels primers, l'esdeveniment pedagògic resideix precisament en el retorn de diferències subjectives i «dessencialitzadores» d'índole identitària.
Aquest article explora, no obstant això, com el Cinefòrum de l'Assemblea de Poble Sec es va convertir després del 15M, de gener a juliol del 2012, en un espai d'aprenentatge més enllà de l'idealisme discursiu de les pedagogies crítiques, però també de l'anàlisi dels modes de direccionalitat. Per a fer-ho, té en compte el dispositiu que, situant-se en el barri a partir d'una pràctica assembleària, responia a una lògica d'atencions (Mol, 2008) que va cobrir tant la projecció de la pel·lícula como el col·loqui que la va succeir. A més, en aquesta experiència va tenir un pes més important una política corporal i tècnica del comú, entesa a partir d'una condició de precarietat compartida (Butler, 2010, 2012) que l'asimetria de posicions; la diferència espaitemps de cada sessió, per sobre del desplegament de diferències socials.
|
|---|
