| Summary: | Mirant d’entendre i articular una pràctica artística anomenada performing landscape, em va resultar útil entendre (f)actors diversos com el vent, el trípode, la bufanda, el cos, etcètera, com a col·laboradors que interactuaven en un acoblament de distintes materialitats (Bennett, 2010). Tanmateix, empesos per la visió de Rosi Braidotti (2013) del debat suscitat al voltant d’allò posthumà, podríem preguntar si és possible entendre la interacció més com una intrac-acció (Barad, 2007), en la qual l’entrellaçament dels diversos components és la condició prèvia i no tant el resultat de l’acció. Es podria entendre l’escissió de l’artista en performer davant la càmera i testimoni darrere com una espècie de tall agencial? En una pràctica anterior, una performance amb plantes, la intrac-acció és més fàcil d’assumir des d’una perspectiva intuïtiva per la interdependència simbiòtica d’animals i plantes en el seu intercanvi d’oxigen i diòxid de carboni. Ara bé, podríem entendre una performance per a la càmera amb un petit gronxador lligat a un arbre també com una intrac-acció? I, en cas afirmatiu, quins avantatges metodològics es derivarien d’arribar a entendre-ho, això?
Aquest estudi de cas dins el camp de la performance com a recerca i recerca en art està relacionat amb la materialització (mattering) d’allò digital, ja que la mateixa pràctica és, en gran mesura, digital, tot i que l’article se centra principalment en les qüestions metodològiques.
|
|---|
